Mostrando entradas con la etiqueta Mampostería. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mampostería. Mostrar todas las entradas

2 dic 2016

19/08/2016 Edifici carrer Salou 33

Otro ejemplo de edificio construido con la técnica de la mampostería, al que se le ha eliminado el revestimiento, como a la del carrer Riego 39.

Ver: https://redescubriendomibarcelona.blogspot.com.es/2016/11/19082016-edifici-carrrer-de-riego-39.html




Gracias por su aportación a: Rosendo Muñiz Soler
"CARRER DE SALOU
El actual barrio barcelonés de Sants tiene distintas barriadas como la de la Bordeta, la de Hostafranchs, la de Sants Badal y la de Sants a secas que es de la que vamos a hablar ahora. Sants como villa independiente empezó a tener algo de vida propia en la Edad Media que era tierra de cultivos y ganadería. En el siglo XV se construyó la iglesia de Santa María dels Sants que le dio el definitivo nombre de Sants a la villa. En el año 1897 la villa de Sants se unió a la creciente ciudad de Barcelona convirtiéndose en un nuevo barrio de la misma. La razón era obvia, la villa independiente de Sants llevaba creciendo considerablemente durante todo el siglo XIX, era cuando los vecinos de Barcelona que tenían su ciudad amurallada, precisaban de nuevos espacios para ampliar sus negocios. Los propietarios de tierras de la villa de Sants dejaron a un lado sus viejos campos de cultivo, y empezaron a abrir calles nuevas para construir casas que pudieran alojar a la mucha gente que iba llegando a la villa. Iremos viendo la historia de las distintas calles que se fueron abriendo en la villa de Sants, como por ejemplo la calle de Salou. Es una calle que nace en la plaza de Sants y llega al paseo de San Antonio. Fue una de las muchas calles que se abrieron durante todo el siglo XIX en la antigua villa de Santa María dels Sants. Los propietarios de las tierras en común acuerdo con el consistorio de la villa de Sants le pusieron al principio a la calle de Salou el nombre de calle de los Castillejos. Le pusieron el nombre de calle de los Castillejos porque coincidió que ese mismo año 1860 que se inauguraba esta nueva calle, se había producido la batalla de los Castillejos donde los españoles con el general Prim en cabeza vencieron a los moros. Y esta calle se estuvo llamando de los Castillejos hasta el año 1907 que el alcalde de Barcelona don Domènech Sanllehy i Alrich observando que ya existía el nombre de los Castillejos en una calle del barrio del Ensanche, procedió a anular el nombre de los Castillejos en la calle del barrio de Sants,y le puso el nombre de calle de Salou, por referirse a la población costera catalana de Salou, que se encuentra en la comarca del Tarragonés en la provincia de Tarragona. Esta es la historia de por qué existe una calle en el barrio barcelonés de Sants, que desde el año 1907 hasta la actualidad la seguimos conociendo como la calle de Salou.
CARRER DE SALOU
L'actual barri barceloní de Sants té diverses bariades com la de la Bordeta, la d'Hostafrancs, la de Sants Badal i la de Sants a seques que és de la que parlarem ara. Sants com a vila independent va començar a tenir una mica de vida pròpia a l'Edat Mitjana que era terra de cultius i ramaderia. Al segle XV es va construir l'església de Santa Maria dels Sants que li va donar el nom definitiu de Sants a la vila. L'any 1897 la vila de Sants es va unir a la creixent ciutat de Barcelona convertint-se en un nou barri de la mateixa. La raó era òbvia, la vila independent de Sants creixia considerablement durant tot el segle XIX, era quan els veïns de Barcelona que tenien la seva ciutat emmurallada, necessitaven nous espais per ampliar els seus negocis. Els propietaris de terres de la vila de Sants van deixar de banda els seus vells camps de cultiu, i van començar a obrir carrers nous per construir cases que poguessin allotjar la molta gent que anava arribant a la vila. Anirem veient la història dels diferents carrers que es van anar obrint a la vila de Sants, com ara el carrer de Salou. És un carrer que neix a la plaça de Ssnts i arriba al passeig de Sant Antoni. Va ser un dels molts carrers que es van obrir durant tot el segle XIX a l'antiga vila de Santa Maria dels Sants. Els propietaris de les terres en comú acord amb el consistori de la vila de Sants li van posar al principi al carrer de Salou el nom de carrer dels Castillejos. Li van posar el nom de carrer dels Castileus perquè va coincidir que aquell mateix any 1860 que s'inaugurava aquest nou carrer, s'havia produït la batalla dels Castillejos on els espanyols amb el general Prim al capdavant van vèncer els moros. I aquest carrer es va estar dient dels Castillejos fins a l'any 1907 que l'alcalde de Barcelona don Domènechh Sanllehy i Alrich observant que ja existia el nom dels Castillejos en un carrer del barri del l'Eixample, va procedir a anul·lar el nom dels Castillejos al carrer del barri de Sants, i li va posar el nom de carrer de Salou, per referir-se a la població costanera catalana de Salou, que es troba a la comarca del Tarragones a la província de Tarragona. Aquesta és la història de per què hi ha un carrer al barri barceloní de Sants, que des de l'any 1907 fins a l'actualitat el seguim coneixent com el carrer de Salou."


29 nov 2016

19/08/2016 Edifici carrrer de Riego 39

Siempre me admiro cuando veo cómo se construía en Barcelona, a base de usar, como relleno, todo tipo de materiales mezclados de forma aparentemente arbitraria, y me admiro que las construcciones no se vengan abajo. Seguro que en arquitectura esta técnica tiene un nombre, pero yo lo desconozco (1).
La reforma de la fachada de este edificio del carrer de Riego deja ver un ejemplo de lo que me refiero:






(1) Gracias a Xavier Simón por explicarnoslo:  
Xavier Simón. Això és una paredat de maçoneria ordinària i és com estan fets la majoria d'edificis antics que veiem. El que passa és que a aquest li han arrencat el revestiment. El paredat és un mur fet de material d'obra (pedra i maó) pres amb morter de calç, que omple els buits del material i, un cop endurit, queda tot un material compacte. Aquest él secret de la seva resistència.

Xavier Simón. La construcció sempre s'ha nodrit dels materials que ha tingut a l'abast i en quantita abundant, ja siguin pedres, fang, sorra o gel (igloos !). És a partir de l'edat moderna, i molt especialment al segle XX, quan el procés constructiu s'industrialitza i tecnifica, prescindint de manera agosarada de tota l'experiència acumulada durant mil.lenis per optar a sistemes més efectius, més ràpids, més barats....però poc sostenibles i sovint gens reciclables. Al tombant del segle passat es va començar a parlar amb força dels sistemes tradicionals, no per copiar-los literalment, sinò per aprofitar la seva lògica i filosofia. Els murs com el de la fotografía aprofiten les restes de material de construcció, combinats amb material abundant (pedra local) i amb el mínim consum d'energia (només es llauren les pedres dels arcs, brancals, llindes...), emprant un material cuit a baixa temperatura (la calç), s'obté un material cohesiu suficient per suportar els esforços sense límit de temps i que, un cop acabi ensorrat, torna a ser matèria natural sense necessitat de cap procès de reciclatge (o bé pot tornar a ser utilitzat en un nou edifici). Quan ens resta per aprendre d'aquests vells murs...
 
(y traduzco) 

Xavier Simón. Esto es una paredado de mampostería ordinaria y es como están hechos la mayoría de edificios antiguos que vemos. Lo que pasa es que a éste le han arrancado el revestimiento. El mampostería es un muro hecho de material de obra (piedra y ladrillo) cogido con mortero de cal, que llena los huecos del material y, una vez endurecido, queda todo un material compacto. Este el secreto de su resistencia.

Xavier Simón. La construcción siempre se ha nutrido de los materiales que ha tenido al alcance y en cantidad abundante, ya sean piedras, barro, arena o hielo (igloos!). Es a partir de la edad moderna, y muy especialmente en el siglo XX, cuando el proceso constrictivo se industrializa y tecnifica, prescindiendo de forma atrevida de toda la experiencia acumulada durante milenios para optar por sistemas más efectivos, más rápidos, más baratos .... pero poco sostenibles y a menudo nada reciclables. En el cambio de siglo pasado se empezó a hablar con fuerza de los sistemas tradicionales, no para copiarlos literalmente, sino para aprovechar su lógica y filosofía. Los muros como el de la fotografía aprovechan los restos de material de construcción, combinados con material abundante (piedra local) y con el mínimo consumo de energía (sólo se labran las piedras de los arcos, jambas, dinteles ...), empleando un material cocido a baja temperatura (la cal), se obtiene un material cohesivo suficiente para soportar los esfuerzos sin límite de tiempo y que, una vez acabe derrumbado, vuelva a ser materia natural sin necesidad de ningún proceso de reciclaje (o bien pueda volver a ser utilizada en un nuevo edificio). Cuánto nos queda por aprender de estos viejos muros ...